viernes, 14 de diciembre de 2012

AL TALL


 Al Tall és un conjunt valencià de música d'arrels tradicionals dundat en 1975

Des de la seva formació, ha editat 14 discos de llarga durada i alguns singles. Compta amb més de mil actuacions en directe, entre les quals figuren diversos escenaris de França, Portugal, Itàlia, Alemanya, Mèxic...

 AL TALL forma part del nucli que va consagrar la música folk de les diferents tradicions ibèriques com un gènere modern a partir del qual s'ha desenvolupat les diverses tendències de l'ona folk.

  Crea i interpreta en la tendència folk de riproposta, terme italià que suposa la recuperació no ja d'antigues melodies i romanços sinó la creació moderna partint dels sons bàsics i les formes tradicionals de musicar. Així, des de la tradició musical del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya, AL TALL ha anat endinsant-se en el marc més ampli del conjunt de la música mediterrània amb una fusió d'estils.

La tasca fonamental del grup ha anat acompanyada de diverses línies de treball que han consolidat una opció cultural avui arrelada en la societat i que es defineix amb els següents criteris: nova creació de música tradicional, fusió dins l'àmbit sonor mediterrani, desfolklorització i reciclatge del llenguatge sonor tradicional per al consum actual. Una segona línia de treball va ser la creació i gestió de la Fonoteca de Materials, un vast treball de camp iniciat l'any 1985, que ha anat creant un extens arxiu sonor amb gravacions de música tradicional valenciana interpretada pel poble pla.

  D'altra banda, Al Tall ha esdevingut una referència fonamental en la reivindicació del llenguatge sonor tradicional per a l'època actual i en la reivindicació dels valors socials de la llengua i la recuperació dels drets nacionals del seu país, gràcies al repertori que ha creat i que la població ha fet seu.


  Formació actual: Vicent Torrent, Manuel Miralles, Jordi Reig, Miguel Blanco, Enric Banyuls, Xavier Ahuir, Robert Moreno. Van formar el Manuel Miralles i Miquel Gil el 1975.

  
  Instruments: Dolçaines, saxo, flautes dolça i travessera, acordió,guitarres acústica i elèctrica, guitarrons, bandúrria, llaüt,arxillaüt, busuki, mandolina, baix elèctric, teclats, bateria,percussions menors.

  
El disc  Quan el mal ve d'Almansa es converteix en un dels més populars de Al tall. 

- El motiu pel qual el disc s'anomena així és perqué és una dita popular («quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança») que fa referència a l'etapa valenciana de la Guerra de Successió (1705-1707), i és el tema al voltant del qual giren la meitat de les cançons del disc.


MAULETS:  - Van ser un grup partisà de valencians que donava suport a l'Arxiduc Carles d'Àustria en la Guerra de Successió, i enemics dels botiflers, partidaris de Felip V de Borbó.
  Per a les batalles, empraven com clam distintiu el so del corn rugós (Charonia nodifera), el caragol marí més gran de la Mediterrània. Anys després, quan la repressió posterior a la desfeta, tot home que en tinguera un era sospitós d'haver sigut maulet i, per tant, executat.

MUIXERANGA:
  És un conjunt de danses i castells humans originaris del País Valencià, que tenen el principal lloc de preservació a Algemesí (Ribera Alta), però també existeixen colles i grups a altres diversos indrets de les comarques valencianes.

La lletra de la canço es la següent:
Des de la nit
brolla la llum
que ens crida a despertar

Som a l'albada
i la terra es manifesta
un país precís
que es fa ben cert
des del somni secular.

Som a l'albada
i la terra es va fent clara,
un antic país
que hem d'endreçar
i portar a l'avenir.

Des de l'hivern
mouen els brots
que l'arbre cobriran de flor.

Des de les serres
a la mar i a les estrelles,
un país ardent
engendrarà
l'enyorada llibertat

Des de la història
ens aguaita la memòria,
un antic país
que hem d'endreçar
i portar a l'avenir.

Poble menut,
harca i juí,
que el dia està arribant
són els nostres fills
qui gestaran
una terra en llibertat.

L'aire està moguent per la
llibertat
i el vent de ponent girarà en
llevant.

sábado, 27 de octubre de 2012

TREBALL CANÇÓ RAIMON

                                                         
                  "No creguem en les pistoles: per a la vida s'ha fet l'home i no per a la mort s'ha fet"



· NOM DEL TEMA: D'UN TEMPS D'UN PAIS

· AUTOR DE LA LLETRA: Raimon

· AUTOR DE LA MÚSICA:

· NOM DEL DISC: va grabar dos un titulat: Cançons del film "Los felices 60" (el cual conté 4 lletres) y l'altre titulat Raimon (el cual conté 12 lletres)

· ANY DE GRAVACIÓ I DISCOGRÀFICA: 1964, EDIGSA


· FOTO RAIMON: 
 












· VIDEO DE LA CANÇO i/o PISTA D' ÀUDIO:

· LLETRA. COMENTARI SOBRE EL SIGNIFICAT DE LA LLETRA.

D'un temps que serà el nostre,
d'un país que mai no hem fet,
cante les esperances
i plore la poca fe.

No creguem en les pistoles:
per a la vida s'ha fet l'home
i no per a la mort s'ha fet.

No creguem en la misèria,
la misèria necessària, diuen,
de tanta gent.

D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.

Lluny som de records inútils
i de velles passions,
no anirem al darrera
d'antics tambors.

D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.

D'un temps que ja és un poc nostre,
d'un país que ja anem fent.



confia en que algun dia con diu ell "d'un temps que serà el nostre", és a dir dels ciutadans, que hi haja llibertat d'expressió i s'acaben les guerres 

·ANÀLISI DEL POEMA: VERSOS,ESTROFES, RIMA, ..

·ANÀLISI MUSICAL: INSTRUMENTS, ESTRUCTURA (ESTROFA, TORNADA, …),
   Raimon canta aquesta canço acompanyat d'una guitarra
   Estructura: L'estructura esta formada de la següent manera: 1er vers es la Tornada, després el 3er y 4t vers es l'Estrofa, el 5é es una altra vegada la Tornada, el 6é es l'Estrofa y finalment el 7é vers és la Tornada y el 8é vers és una mitja Tornada.


·RITME BINARI, TERNARI O QUATERNARI,...
   Es un ritme Binari

·ALTRES COMENTARIS: OPINIÓ PERSONAL, CURIOSITATS, …
  Aquesta canço m'agradat perqué es bonica y defén els seus drets ja que en aquella    época era difícil expresar la teua propia oponió, el pitjor és que no es troben moltes  coses sobre aquesta canço i és difícil la seua busca.


·HEU D'EXTRAURE EL FRAGMENT DE LLETRA QUE MÉS VOS AGRADA I POSAR-
 LO BAIX DEL TÍTOL

No creguem en les pistoles:
per a la vida s'ha fet l'home
i no per a la mort s'ha fet.

·BIBLIOGRAFIA: PÀGINES CONSULTADES, WEBS, LLIBRES,…





sábado, 13 de octubre de 2012

"La nova canço Valenciana"

En aquesta entrada explicaré el que es La nova canço Valenciana:



La llavor de la música valenciana actual

En la  dècada dels 60 i en mig de les  restriccions franquistes i la repressió cultural de tot allò que suposara una mostra de pluralitat lingüística i identitària, un grup de joves autors i intèrprets de Catalunya i el País Valencià, aconseguien l’impensable: plenar auditoris amb cançons en català que reivindicaven la normalitat lingüística alhora que denunciaven les injustícies de la dictadura. La Nova Cançó havia arribat al panorama musical a finals dels ’50 i les seues melodies, calaven amb força en les generacions d’estudiants descontents.



El sorgiment de la Nova Cançó havia estat la conseqüència d’una inquietud cultural col·lectiva, però, sense dubte, el detonador del moviment va ser l’escrit publicat a la revista Germinabit al 1959 per Lluís Serrahima, amb el títol “Ens calen cançons d’ara“. Per les seues característiques històriques i socials, el moviment de la Nova Cançó es va estructurar principalment a Catalunya, d’on eren naturals la majoria d’artistes que el formaven com Lluís Llach o Joan Manuel Serrat, però l’esperit que el va fer nàixer estava molt més expandit. El mateix 1959, des del País Valencià, Raimon, desconeguent el text de Serrahima i el moviment que es començava a ensamblar a Catalunya, composava la seua primera cançó: Al vent, que es va convertir en un himne intergeneracional i un emblema de lluita cultural.

El 1961 tenien lloc els primers concerts d’Els Setze Jutges a Barcelona, aquest col·lectiu de cantautors, molt influenciats per la música francesa, va esdevindre una peça indispensable per a el desenvolupament públic del moviment. A Castelló de la Plana, al Tercer Aplec de la Joventut del País Valencià (21 d’octubre de 1962), alguns dels músics que componien aquest col·lectiu van coincidir amb Raimon i, impressionats per la seua capacitat de comunicació el van convidar a cantar a Barcelona poques setmanes després. El maig de 1962 es va posar a la venda el primer disc de la Nova Cançó: Espinàs canta. (Discogràfica Edigsa)
  
 Un nou èxit per a la Nova Cançó, que cada colp s’apropava més al públic i trencava les barreres de la censura i el silenci mediàtic, va ser l’obtenció, per part de Salomé, i, Raimon, del primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània (1963) amb la cançó “Se’n va anar“. Era la primera melodia en català que s’interpretava al festival i el seu triomf posava de manifest la voluntat popular d’escoltar música en català com una rutina quotidiana.

La  Nova Cançó va anar sumant adeptes durant tota la dècada dels 60 i paral·lelament la seua música va prendre el camí de la professionalització. El joves músics idealistes es convertien en artistes consagrats i la seua maduresa interpretativa es deixava notar a les produccions. Però l’èxit de la Nova Cançó, tan rotund como inesperat, també tenia conseqüències negatives ja que va cridar l’atenció de la censura franquista, que en un primer moment no els havia considerat com un amenaça real, sinó només com un dèbil folklorisme. En adonar-se del potencial dels artistes que convertien en un esdeveniment cada recital i cada concert, les autoritats franquistes van començar a seguir de molt a prop les seues carreres i a examinar amb lupa cada vers, cada estrofa, tractant de trobar mostres de subversió que pogueren ser castigades pel conservador reglament.Totes les lletres de les cançons, abans de ser gravades, passaven per censura on rebien dues qualificacions: la primera establia si la gravació del tema s'autoritzava o es denegava. I la segona establia si el tema, un cop gravat, era radiable o no.
 Però l’ànima de la Nova Cançó, que era també l’ànima d’una societat tenia ja un ímpetu imparable i no havia objecció autoritària que poguera cercar-la o silenciar-la. Continuaven les gravacions discogràfiques, les intervencions a activitats culturals arran de tot el territori catalanoparlant i inclús les actuacions a ciutats europees com París. Un exponent tardiu de la Nova Cançó va ser l’alcoià Ovidi Montllor, que, des de 1968 començà a interpretar poemes musicals d’autors com Vicent Andrés Estellés.
Membres de la Nova Cançó tan emblemàtics com Joan Manuel Serrat, van provocar la progressiva desaparició del terme Nova Cançó.
L’essència de la Nova Cançó continuava viva amb Paco Muñoz i Al Tall. El primer, que va començar a actuar a 1975, es va fer especialment conegut per la seua dedicació al camp de la cançó infantil, però també amb la cèlebre i crítica Qué vos passa valencians?, que musicava uns versos de Toni Mestre. Per la seua banda, Al Tall s’especialitzava en la composició tradicional però amb una irreverent i contestatària visió de la realitat.
La Nova Cançó a partir de 1959 va fer possible el ressorgiment una i altra vegada de la música en català, com un au fènix que renaix infinitament d’entre les cendres de la història.