"La nova canço Valenciana"

En aquesta entrada explicaré el que es La nova canço Valenciana:

La llavor de la música valenciana actual

En la  dècada dels 60 i en mig de les  restriccions franquistes i la repressió cultural de tot allò que suposara una mostra de pluralitat lingüística i identitària, un grup de joves autors i intèrprets de Catalunya i el País Valencià, aconseguien l’impensable: plenar auditoris amb cançons en català que reivindicaven la normalitat lingüística alhora que denunciaven les injustícies de la dictadura. La Nova Cançó havia arribat al panorama musical a finals dels ’50 i les seues melodies, calaven amb força en les generacions d’estudiants descontents.

El sorgiment de la Nova Cançó havia estat la conseqüència d’una inquietud cultural col·lectiva, però, sense dubte, el detonador del moviment va ser l’escrit publicat a la revista Germinabit al 1959 per Lluís Serrahima, amb el títol “Ens calen cançons d’ara“. Per les seues característiques històriques i socials, el moviment de la Nova Cançó es va estructurar principalment a Catalunya, d’on eren naturals la majoria d’artistes que el formaven com Lluís Llach o Joan Manuel Serrat, però l’esperit que el va fer nàixer estava molt més expandit. El mateix 1959, des del País Valencià, Raimon, desconeguent el text de Serrahima i el moviment que es començava a ensamblar a Catalunya, composava la seua primera cançó: Al vent, que es va convertir en un himne intergeneracional i un emblema de lluita cultural.

El 1961 tenien lloc els primers concerts d’Els Setze Jutges a Barcelona, aquest col·lectiu de cantautors, molt influenciats per la música francesa, va esdevindre una peça indispensable per a el desenvolupament públic del moviment. A Castelló de la Plana, al Tercer Aplec de la Joventut del País Valencià (21 d’octubre de 1962), alguns dels músics que componien aquest col·lectiu van coincidir amb Raimon i, impressionats per la seua capacitat de comunicació el van convidar a cantar a Barcelona poques setmanes després. El maig de 1962 es va posar a la venda el primer disc de la Nova Cançó: Espinàs canta. (Discogràfica Edigsa)

  

 Un nou èxit per a la Nova Cançó, que cada colp s’apropava més al públic i trencava les barreres de la censura i el silenci mediàtic, va ser l’obtenció, per part de Salomé, i, Raimon, del primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània (1963) amb la cançó “Se’n va anar“. Era la primera melodia en català que s’interpretava al festival i el seu triomf posava de manifest la voluntat popular d’escoltar música en català com una rutina quotidiana.

La  Nova Cançó va anar sumant adeptes durant tota la dècada dels 60 i paral·lelament la seua música va prendre el camí de la professionalització. El joves músics idealistes es convertien en artistes consagrats i la seua maduresa interpretativa es deixava notar a les produccions. Però l’èxit de la Nova Cançó, tan rotund como inesperat, també tenia conseqüències negatives ja que va cridar l’atenció de la censura franquista, que en un primer moment no els havia considerat com un amenaça real, sinó només com un dèbil folklorisme. En adonar-se del potencial dels artistes que convertien en un esdeveniment cada recital i cada concert, les autoritats franquistes van començar a seguir de molt a prop les seues carreres i a examinar amb lupa cada vers, cada estrofa, tractant de trobar mostres de subversió que pogueren ser castigades pel conservador reglament.Totes les lletres de les cançons, abans de ser gravades, passaven per censura on rebien dues qualificacions: la primera establia si la gravació del tema s'autoritzava o es denegava. I la segona establia si el tema, un cop gravat, era radiable o no.

 Però l’ànima de la Nova Cançó, que era també l’ànima d’una societat tenia ja un ímpetu imparable i no havia objecció autoritària que poguera cercar-la o silenciar-la. Continuaven les gravacions discogràfiques, les intervencions a activitats culturals arran de tot el territori catalanoparlant i inclús les actuacions a ciutats europees com París. Un exponent tardiu de la Nova Cançó va ser l’alcoià Ovidi Montllor, que, des de 1968 començà a interpretar poemes musicals d’autors com Vicent Andrés Estellés.

Membres de la Nova Cançó tan emblemàtics com Joan Manuel Serrat, van provocar la progressiva desaparició del terme Nova Cançó.

L’essència de la Nova Cançó continuava viva amb Paco Muñoz i Al Tall. El primer, que va començar a actuar a 1975, es va fer especialment conegut per la seua dedicació al camp de la cançó infantil, però també amb la cèlebre i crítica Qué vos passa valencians?, que musicava uns versos de Toni Mestre. Per la seua banda, Al Tall s’especialitzava en la composició tradicional però amb una irreverent i contestatària visió de la realitat.

La Nova Cançó a partir de 1959 va fer possible el ressorgiment una i altra vegada de la música en català, com un au fènix que renaix infinitament d’entre les cendres de la història.